Els observadors del jazz

Amb orelles ni d’experts ni de músics, únicament aficionades, tres estudiants de periodisme  de la Universitat Pompeu Fabra (Ivet Pintó Calderer, Xavier Puig Sedano i Adrià Puértolas) engeguen un projecte temptador i atractiu: un BCN EN CLAU DE JAZZ és un blog dedicat exclusivament a l’actualitat d’aquest estil musical a la capital catalana, una ciutat on es respira l’aura de les notes hereves de Miles Davis i John Coltrane, d’un Chet Baker que ja tocava al Jamboree que ara aquests tres intrèpids estudiants assetgen, càmera i bloc de notes en mà, per a descobrir sense pretensions el millor del jazz a Barcelona.

El blog té una organització interessant: a l’inici se succeeixen les notícies sobre els diferents concerts i esdeveniments musicals que aquests joves periodistes han cobert. L’estructura de les entrades també és molt encertada: es fa referència a la història de la formació protagonista, es parla de la sala on té lloc el concert, i es presenten les sensacions des de l’objectivitat característica de la notícia. A més a més, cada text va acompanyat d’una imatge, generalment presa pels mateixos autors del blog, que dóna color i sobretot il·lustra l’escrit, fet molt important –considero- quant a discurs sobre jazz es tracta. A més a més, el reportatge fotogràfic va més enllà i aquest blog inclou un apartat, anomenat “Galeria” on els autors pengen tota sèrie d’imatges preses en els concerts que han cobert. Una pràctica molt lloable i atractiva que valoro positivament, donat tal i com he comentat abans- l’atractiu gràfic que té aquest estil musical.

Finalment, cal també fer referència al disseny gràfic del blog. Tenint en ment les dificultats que presenten les plantilles de Wordpress per a la innovació, val a dir que aquests tres estudiants se’n han sortit força bé, creant una capçalera atractiva (amb el fons de la imatge dels músics, que encaixa evidentment amb el tema del blog) i un fons blanc que permet una lectura còmoda. 


Nuria Ribas Costa

El mantell protector del Jamboree

“Barcelona era esplèndida en desembre del 63. Després de París, quasi semblava una ciutat tropical. Vaig tancar un tracte per treballar durant un mes a un club que era un soterrani, i que portava temps oferint música de jazz.”

Entre fils de fum i sons metàl·lics, Chet Baker deixava anar amb aquella veu de seductor que Barcelona tenia aquell je-ne-sais-quoi. I parlava del Jamboree, al que molta gent denomina avui “la Catedral del Jazz” de Barcelona, que tot i no trobar-se al Raval, la seva situació estratègica a la Plaça Reial, a la Ciutat Vella, l'ha convertit en un imprescindible de tot músic a Barcelona.

Pablo Sanz publicava el passat 10 de gener a ElCultural un article on, amb pinzellades fresques, esbossava el panorama emergent del jazz espanyol.“No obstante, si a geografías jazzísticas se refiere, Cataluña y el País Vasco son la auténtica cantera del jazz español.”

Davant d’una situació econòmica de dubtosa benevolència quant als impulsos a la música, i sobretot a la música en viu, parlar d’un local amb una trajectòria com la del Jamboree és absolutament indispensable. Chet Baker el dibuixava ja com a un soterrani que tot i això ja portava temps oferint jazz, i avui dia s’ha convertit en pare i protector de noves promeses tan espectaculars com els trompetistes Félix Rossy, Pol Omedes o Andrea Motis; els saxofonistes Marcel·lí Bayer, Gabriel Amargant o Lluc Casares; o els pianistes Marco Mezquida y Claudia Bardagí, que són únicament alguns dels noms cridats a destacar en el panorama internacional del jazz..

Avui dia, però, el Jamboree ha ampliat el seu mantell protector i serveix de plataforma de llançament per a tota classe d’artistes, no tan sols de noves promeses del jazz sinó fins i tot més enllà d’això, la promoció de tota música que es desmarca de la electrònica que regna avui dia.

Aquest és precisament el cas d’ Inxa Impro Quartet, amb la gralla de Manu Sabaté al capdavant, formació que va guanyar la sisena edició del Concurs de Sons de la Mediterrània i que el pasat dimecres 8 de gener s’estrenava a la Catedral del Jazz de Barcelona, a la cèntrica Plaça Reial.

A través de la improvisació, aquesta formació proposava una nova manera de veure els sons tradicionals catalans, apropant-se al gènere musical del qual és protector el Jamboree. Pol Ducable descrivia amb precisió aquesta actuació el passat 12 de gener a Cancioneros.com.

Nuria Ribas Costa

Entrada del Jamboree a la Plaça Reial. FONT: Jaume Meneses
(Llicència Creative Commons: Atribución Compartirigual 2.0 Genérica)

REMOR

Camines pel carrer i l'aire que expires surt en forma de vaho blanc i efímer. Fiques les mans dins les butxaques, fins al fons, tensant les costures de la jaqueta per tal d'allunyar la teva pell d'un fred que no sembla propi d'aquesta ciutat mediterrània. Acceleres i les teves passes ressonen al carreró estret, humit, buit. Penses que sembla una mica esfereïdor. Penses que potser és perillós. Penses que t'agradaria ficar-te en algun lloc i fugir de la foscor. 

A la teva dreta apareix una porta de vidre. És un local obert. Hi ha força gent a fora. Fumen. Tenen cervesa a la mà. S'arrepenjen contra la paret de pedra i els voltants de la porta. T'acostes a la porta. L'empenys i entres a poc a poc. T'envolta una aura pesada i hipnòtica. Hom diria que hi havia fum en aquell local. Es respira un aire diferent.

Fa olor de música.

I de jazz.

El local és allargat, amb unes escales de metall al mig, una barra vermellosa i tamborets alts. I al fons, més que veure'ls, els intueixes: els mags, els suïcides, els bojos, els artistes. Els reis.

Els músics.

Fa olor de metall de saxo, de fusta de piano de paret i de saliva que degota al terra, caient suïcida des d'una trompeta que xiuxiueja, estrident. 

Penses que com és possible que hagis acabat aquí aquesta nit tan freda. Penses que és apassionat i meravellós que hagis trobat aquest lloc. Però tot i la màgia del moment, encara no has començat la vetllada i ja penses en que no seràs capaç d'esperar a la casualitat o el destí per a trobar-ne un altre com aquests.

Potser jo podré, d'ara endavant, aclarir-te una mica la vista, guiar-te en la foscor o fer-te pensar si realment en una nit de pluja vols quedar-te a casa. 

O potser simplement dibuixaré les meves emocions a base de pinzellades sinceres i gruixudes, per a que tu les tastis si vols. 

Perquè al cap i a la fi el jazz és la música que es respira. I et puc assegurar que al Raval de Barcelona s'hi respira.

Potser jo puc intentar aspirar a demostrar-t'ho.

Nuria Ribas Costa