REMOR

Camines pel carrer i l'aire que expires surt en forma de vaho blanc i efímer. Fiques les mans dins les butxaques, fins al fons, tensant les costures de la jaqueta per tal d'allunyar la teva pell d'un fred que no sembla propi d'aquesta ciutat mediterrània. Acceleres i les teves passes ressonen al carreró estret, humit, buit. Penses que sembla una mica esfereïdor. Penses que potser és perillós. Penses que t'agradaria ficar-te en algun lloc i fugir de la foscor. 

A la teva dreta apareix una porta de vidre. És un local obert. Hi ha força gent a fora. Fumen. Tenen cervesa a la mà. S'arrepenjen contra la paret de pedra i els voltants de la porta. T'acostes a la porta. L'empenys i entres a poc a poc. T'envolta una aura pesada i hipnòtica. Hom diria que hi havia fum en aquell local. Es respira un aire diferent.

Fa olor de música.

I de jazz.

El local és allargat, amb unes escales de metall al mig, una barra vermellosa i tamborets alts. I al fons, més que veure'ls, els intueixes: els mags, els suïcides, els bojos, els artistes. Els reis.

Els músics.

Fa olor de metall de saxo, de fusta de piano de paret i de saliva que degota al terra, caient suïcida des d'una trompeta que xiuxiueja, estrident. 

Penses que com és possible que hagis acabat aquí aquesta nit tan freda. Penses que és apassionat i meravellós que hagis trobat aquest lloc. Però tot i la màgia del moment, encara no has començat la vetllada i ja penses en que no seràs capaç d'esperar a la casualitat o el destí per a trobar-ne un altre com aquests.

Potser jo podré, d'ara endavant, aclarir-te una mica la vista, guiar-te en la foscor o fer-te pensar si realment en una nit de pluja vols quedar-te a casa. 

O potser simplement dibuixaré les meves emocions a base de pinzellades sinceres i gruixudes, per a que tu les tastis si vols. 

Perquè al cap i a la fi el jazz és la música que es respira. I et puc assegurar que al Raval de Barcelona s'hi respira.

Potser jo puc intentar aspirar a demostrar-t'ho.

Nuria Ribas Costa